Espècies invasores

Musclo Zebrat (Dreissena polymorpha)

El musclo zebrat té el seu origen als mars Caspi i Negre; però en l’actualitat es troba introduït per tot el món. La via d’entrada, generalment, ha estat lligada a l’activitat humana com el transport de terres, d’aigües, el moviment de maquinària, transvasaments, embarcacions i pesca esportiva; també, la introducció i expansió, ha vingut per la navegació i l’aigua de llast.

Descripció i hàbitat

Aquest musclo, de la família Cyrenidae, és un bivalva de forma allargada i triangular amb bandes transversals fosques sovint en forma de ziga-zaga. Umbó molt apuntat. Pot créixer fins a 4 cm. Se subjecta al substrat mitjançant un bis similar al dels musclos marins formant colònies de milers d’individus. Són filtradors i tenen sexes separats, la fertilització és externa donant lloc a larves planctòniques que es distribueixen per la columna d’aigua.

Viu en aigües dolces, tolerant certa salinitat. Poc habitual en aigües corrents, però pot ser molt abundant en embassaments i llacs.

Problemàtica ecològica

Forma poblacions de milers d’exemplars que entapissen el fons provocant importants alteracions en la cadena tròfica desplaçant als bivalves autòctons. En fixar-se a les petxines d’altres mol·luscs, especialment les nàiades, provoca la seva asfixia impedint respirar. La seva enorme activitat filtradora modifica la transparència de l’aigua i provoca creixements massius de macròfits. També modifica la biodiversitat del bentos dels ecosistemes que colonitza.

Problemàtica socioeconòmica

Pot causar importants danys a les infraestructures hidràuliques i de reg taponant els circuits i canonades, també en centrals energètiques, depuradores, etc. Contaminació de l’aigua deguda a mortaldats massives de les poblacions. Les petxines buides als marges poden provocar ferides als banyistes.

Recobriment dels cascs d’embarcacions (fouling) i de tot tipus de substrats durs.

Mesures de prevenció

• Transvasaments d’aigua. Cal evitar-los en la mesura possible entre conques diferents.
• Pesca esportiva. Evitar la seva utilització com a esquer viu i desinfectar les embarcacions i estris.
• Transport de terra, aigua, maquinària. Establir protocols de desinfecció i neteja, ja que és molt difícil advertir la presència de larves.
• Aquariofília. És necessari evitar que es vengui en botigues d’aquariofília.
• Educació ambiental i sensibilització. Espècie que cal incorporar en programes informatius per la població per tal que conegui l’espècie i la seva problemàtica.

Mètodes de control

• Control mecànic i tèrmic
• Control químic (clor, disminució de pH, augment de la salinitat)

Cranc roig americà (Procambarus clarkii) 

El cranc roig americà és originari del centre i sud d’Estats Units (Lousiana) i del nord-est de Mèxic. Està introduït a tot el món. Aquesta espècie, d’una banda, va entrar per l’aqüicultura, introduïda en uns camps d’arròs d’una finca particular amb finalitats comercials el 1973 a Badajoz. La bona aclimatació va estendre la seva producció en granges i vivers a altres zones, alguns d’aquests equipaments sense filtres de control, que van afavorir l’escapament d’exemplars a la natura. El comerç a l’exterior de crancs vius per alimentació ha afavorit l’entrada d’aquesta espècie des d’Espanya a altres països com el Regne Unit. D’altra banda, també es coneixen diversos alliberaments per a “repoblar” els rius i amb finalitats comercials des del 1974 a través de pescadors. Altres vies d’expansió són la pesca esportiva, l’aquariofília, el control biològic i la dispersió natural.

Descripció i hàbitat

Cranc de coloració variable entre roig i gris amb la closca del cefalotòrax presentant nombroses espines als costats de la sutura cervical. Rostre amb els marges convergents i les sutures longitudinals dorsals unides. Pinces grans amb tubercles i espines dentades. Té unes antenes llargues. Pot assolir una mida d’uns 11 cm sense les pinces.

La seva alimentació és omnívora, presentant un ampli ventall tròfic, des de larves d’insectes, ous de peixos i amfibis o detritus, amb preferència per matèria animal.

La seva reproducció comença amb la fecundació a la tardor de la femella, després la femella pon un centenar d’ous que es mantenen agafats als pleopodis de l’abdomen. A la primavera eclosionen els ous, les cries es mantenen un temps a l’abdomen de la femella. En condicions favorables pot fer fins a tres generacions a l’any.

Espècie d’hàbits crepusculars i nocturns, molt territorial i agressiu. De dia es manté sota pedres o en els caus que excava a prou profunditat, fins a 1 metre, per a resistir períodes de sequera i passar-hi l’hivern. Tolera nivells baixos d’oxigen, temperatures altes i una certa contaminació.

Viu en fons de substrats tous de rius, recs, camps d’arròs, llacs, maresmes i basses d’aigua, excavant túnels per a refugiar-se. Evita les corrents ràpides.

Problemàtica ecològica

Efectes sobre els hàbitats aquàtics i l’ecosistema. Alteració de la cadena tròfica i eliminació de recursos tròfics per la seva gran voracitat i les grans densitats que poden assolir en qualsevol curs o massa d’aigua, tot això afectant a la productivitat total de l’ecosistema. Pot afectar també físicament el medi natural degut als seus costums excavadors, destruir la vegetació bentònica i generar bioturbació i eutrofització.

Efectes sobre les espècies autòctones de fauna aquàtica. És conegut el seu efecte negatiu sobre les poblacions d’amfibis, depredant sobre larves i ous de tritons, gripaus i granotes, i fins i tot d’adults. També afecta negativament algunes espècies de peixos, mol·luscs i invertebrats aquàtics, i s’ha descrit que és un voraç consumidor també de plantes macròfites.

Malalties. És portador de vector de l’afanomicosi, una malaltia infecciosa causada pel fong Aphanomices astaci que és letal per al cranc de riu de potes blanques. El contacte de les poblacions de cranc roig americà amb les de cranc de riu autòcton han provocat la desaparició d’aquest últim de la seva principal zona de distribució, quedant relegat a àrees aïllades marginals a les capçaleres de rius de muntanya mitjana. És una espècie que actua com a bioacumulador de toxines i metalls pesats.

Problemàtica socioeconòmica

• Malalties. És transmissor de la tularèmia, una zoonosis detectada per primer cop en humans a Espanya el 1997.
• Agricultura. Provoca danys econòmics significatius en el conreu de l’arròs, tant per l’alimentació sobre les plàntules, com per l’activitat excavadora que impedeix la fixació de les plantes i altera la hidrologia del sòl provocant problemes en el manteniment del nivell d’aigua i en la gestió hídrica. Les pèrdues econòmiques estan determinades en 400 milions d’euros a l’any a tot Europa.
• Comerç. El comerç d’aquesta espècie genera importants beneficis i llocs de treball en certes zones del sud de la península ibèrica on hi ha una important indústria productora al voltant de la pesca i manufactura del cranc. Els interessos d’aquest sector poden xocar amb les mesures de conservació i prevenció necessàries.

Mesures de prevenció

• Vigilància ambiental. Cal augmentar la vigilància ambiental a les zones on no hi ha cranc roig americà, especialment en àrees properes a poblacions de cranc autòcton. L’establiment d’una xarxa de punts de seguiment és un dels mètodes més usats.
• Pesca esportiva. Compliment de la normativa vigent (Llei de pesca de Catalunya i Real Decret) i vigilància ambiental. Minimitzar el furtivisme. La captura d’aquesta espècie obliga al seu sacrifici, i no es permet de nou el seu alliberament a la natura.
• Aqüicultura ornamental i aquariofília. Compliment de la normativa vigent i vigilància ambiental. Aquesta espècie no es pot mantenir en captivitat, ni comercialitzar. Evitar l’alliberament d’aquesta o qualsevol altra espècie provinent de particulars.
• Conscienciació ciutadana. Incidir sobre la població general respecte la problemàtica de les espècies exòtiques invasores, mitjançant campanyes específiques o  generals. En particular, incidir en contra del costum d’alliberar fauna al medi natura. Informació als pescadors sobre la necessitat de desinfectar als aparells de pesca, amb la finalitat de dispersar les llavors del fong que provoca l’afanomicosi.
• Comerç. Caldria desenvolupar normatives europees per controlar l’exportació des de zones amb producció de cranc i evitar l’entrada a noves àrees regulant el comerç intern entre els països de la Unió Europea.

Mètodes de control

• Captura mecànica intensiva i/o sostinguda
• Ús de biocides
• Dessecació de masses d’aigua
• Barreres de contenció
• Control biològic
• Esterilització

Cranc Senyal (Pacifastacus leniusculus) 

El cranc senyal és originari de la costa oest d’Amèrica del Nord. Ha estat introduït a alguns estats d’Amèrica del Nord, a la majoria de països europeus (Suècia, França, Àustria, Gran Bretanya...), Japó i Rússia. La introducció a la península es va produir entre 1974 i 1975 en dues astacifactories de les províncies de Sòria i Guadalajara, a les proximitats de les quals es van detectar les primeres poblacions escapades. També es coneixen diversos casos d’alliberaments il·legals per a “repoblar” els rius i amb finalitats comercials a partir de l’autorització de la seva pesca des del 1994 a través de pescadors. La seva àmplia distribució per Europa s’explica perquè a molts llocs es va alliberar aquesta espècie per a substituir altres espècies autòctones de cranc extingides, aprofitant la resistència a l’afanomicosi, la similitud de comportament i d’ocupació d’hàbitats, i justificant-ho també per interès econòmic. A Catalunya el 2005 el cranc senyal només estava present a la conca del riu Segre, a l’embassament d’Oliana. Durant el 2006 es van localitzar dues noves localitats a Riera Salada i a la Riera del Merlès a la conca del Llobregat, i més recentment a l’Alt Ter.

Descripció i hàbitat

Aquest cranc presenta una closca llisa d’una coloració verd-marronosa bastant uniforme amb sutures longitudinals separades. Les sutures dorsals del cefalotòrax no es toquen. Rostre amb els marges casi paral·lels molt característic. Té unes pinces fortes i massives, amb la cara ventral vermellosa. En la unió entre els dits fixes i els mòbils de les pinces es pot apreciar una taca clara, molt característica, que és la que li dóna el seu nom comú. Pot assolir mides d’entre 14 i 18 cm de llargada i un pes al voltant de 100-150 grams.

És un cranc omnívor amb una alimentació variada d’insectes, vegetació i detritus, de ràpid creixement, hàbits nocturns i certa tolerància a la contaminació. Excava galeries. La femella pon entre 200 i 400 ous després de l’aparellament i els porta sota la cua fins que estan preparats per descloure a la primavera. La maduresa sexual s’assoleix a partir dels 2 o 3 anys, mentre que l’esperança de vida pot arribar fins a 10 anys.

Viu en rius, llacs i fins i tot en aigües salobres, des de la costa fins a regions alpines. Ocupa preferentment substrats rocosos amb bona cobertura de vegetació i aigües temperades.

Problemàtica ecològica

Efectes sobre els hàbitats aquàtics i l’ecosistema. Alteració de la cadena tròfica. Pot afectar també físicament el medi natural degut als seus costums excavadors, destruir la vegetació desestabilitzant els marges de les ribes i generar un augment de la càrrega de sediments a l’aigua.

Efectes sobre les espècies autòctones de fauna aquàtica. Pèrdua de diversitat, principalment perquè ocupa el mateix nínxol tròfic que el cran de riu de potes blanques (Austropotamobius pallipes) provocant el seu desplaçament i impedint la seva recolonització degut a un comportament més territorial i agressiu, i una major taxa de reproducció. És conegut el seu efecte negatiu sobre les poblacions d’amfibis, peixos bentònics, mol·luscs i invertebrats aquàtics, i s’ha descrit que és un consumidor també de plantes macròfites.

Malalties. És portador del vector de l’afanomicosi, una malaltia infecciosa causada pel fong Aphanomices astaci que és letal per al cranc de riu de potes blanques. El contacte de les poblacions de cranc senyal amb les de cranc de riu autòcton porten a l’extinció d’aquest últim. A més, presenta altres paràsits no trobats de forma natural al cranc autòcton com Psorospermium haeckeli.

Problemàtica socioeconòmica

Comerç. El comerç d’aquesta espècie genera importants beneficis en certes zones de la península relacionats amb la pesca esportiva. Malgrat això, a Europa es calcula que provoca unes pèrdues de 53,28 milions d’euros.

Mesures de prevenció

• Vigilància ambiental. L’establiment d’una xarxa de punts de seguiment és un dels mètodes més usats. L’actual gestió de la pesca d’aquesta espècie en algunes comunitats autònomes on es permet la seva captura per sobre d’una talla, malgrat prohibir-ne les introduccions il·legals, n’afavoreix la seva dispersió pel que caldria prendre nous plantejaments en aquest sentit més restrictius a nivell global.
• Pesca esportiva. Compliment de la normativa vigent (Llei de pesca de Catalunya i Real Decret) i vigilància ambiental. Minimitzar el furtivisme. La captura d’aquesta espècie obliga al seu sacrifici, i no es permet de nou el seu alliberament a la natura.
• Conscienciació ciutadana. Incidir sobre la població general respecte la problemàtica de les espècies exòtiques invasores, mitjançant campanyes específiques o generals. En particular, incidir en contra del costum d’alliberar fauna al medi natural. Informació als pescadors sobre la necessitat de desinfectar els aparells de pesca, amb la finalitat de dispersar les llavors del fong que provoca l’afanomicosi.
• Comerç. Actualment està prohibida la seva comercialització, ni en viu, ni en mort, però en algunes localitats es permet la seva captura per a consum.

Mètodes de control

• Captura mecànica intensiva i/o sostinguda
• Ús de biocides
• Dessecació de masses d’aigua
• Barreres de contenció
• Control biològic

Cranc dels canals (Orconectes limosus)

El cranc dels canals és una espècie originària del nord-est d’Estats Units i del sud-est de Canadà. Està introduïda al centre i oest d’Europa, a més de Rússia, el Marroc i Àsia. La primera introducció a Europa data de 1890 i va ser seguida d’un conjunt d’alliberaments a altres països, estenent-se de forma molt ràpida. L’incentiu inicial de la introducció va ser com a alternativa a altres espècies de crancs que estaven en declivi. La introducció a la península ibèrica és molt recent ja que la primera cita coneguda és del 2010 a Catalunya, al pantà de Boadella, a la conca de la Muga. La proximitat amb la frontera francesa fa pensar en una introducció il·legal furtiva des d’aquest país veí on l’espècie és present de forma abundant des de que va entrar al segle XX.

Descripció i hàbitat

És un cranc de talla mitjana de fins a 12 cm de longitud i un pes de fins a 79 grams. Cos relativament llis però amb espines a diferents parts anteriors i també a la part posterior de les crestes post orbitals. Cresta dorsal mitjana feblement dentada. Pinces llises i groguenques a la part ventral i mostren una espina a l’artell anterior. Les vores del rostre són gairebé paral·leles, amb una cresta post orbital. Unes característiques taques negres al final de les pinces i unes marques roges damunt de cada segment de l’abdomen són els trets distintius.

Espècies omnívora, s’alimenta de restes orgàniques com plantes i peixos morts, petits invertebrats, etc.

Molt tolerant a la variació de la qualitat de l’aigua, la contaminació i els canvis de temperatura, i a més és actiu tant de dia com de nit. També té un elevat potencial reproductor ja que una femella pot arribar a pondre 450 ous dues vegades l’any.

Respecte a l’hàbitat, ocupa rius i rierols amb substrats de còdols, graves i llims, i també s’ha trobat a llacs i embassaments, preferentment en aigües profundes.

Problemàtica ecològica

Efectes sobre els hàbitats aquàtics i l’ecosistema. Alteració de la cadena tròfica i eliminació de recursos tròfics per la seva gran voracitat i les grans densitats que poden assolir en qualsevol curs o massa d’aigua, tot això afectant a la productivitat total de l’ecosistema. Pot afectar també físicament el medi natural degut als seus costums excavadors, destruir la vegetació bentònica i generar bioturbació.

Efectes sobre les espècies autòctones de fauna aquàtica. Pèrdua de diversitat provocant extincions locals d’espècies aquàtiques de fauna i flora. És conegut l’efecte negatiu sobre les poblacions d’amfibis, peixos, mol·luscs i invertebrats aquàtics, i s’ha descrit que és un voraç depredador també de plantes macròfites.

Malalties. És portador del vector de l’afanomicosi, una malaltia infecciosa causada pel fong Aphanomices astaci que és letal per al cranc de riu de potes blanques. El contacte de les poblacions amb les de cranc de riu autòcton pot provocar la desaparició d’aquest últim.

Problemàtica socioeconòmica

Comerç. De moment no s’han descrit problemes socioeconòmics a Catalunya on l’espècie no està àmpliament distribuïda, i on tampoc és objecte de cap comerç o aprofitament per part de pescadors.

Mesures de prevenció

• Vigilància ambiental. Cal augmentar la vigilància ambiental dels cursos fluvials, especialment en àrees amb poblacions de cranc autòcton. L’establiment d’una xarxa de punts de seguiment és un dels mètodes més usats. La detecció de noves localitats d’aquesta espècie ha d’anar seguida d’una resposta ràpida de l’administració per eradicar-lo abans no s’estableixi.
• Pesca esportiva. Compliment de la normativa vigent i vigilància ambiental. Minimitzar el furtivisme. No es poden transportar exemplars a altres espais o masses d’aigua, ni realitzar repoblacions irregulars. Tampoc es pot utilitzar com a esquer viu.
• Conscienciació ciutadana. Incidir sobre la població general respecte la problemàtica de les espècies exòtiques invasores, mitjançant campanyes específiques o generals. En particular, incidir en contra del costum d’alliberar fauna al medi natural. Informació dels pescadors sobre la necessitat de desinfectar els aparells de pesca, amb la finalitat de dispersar les espores del fong que provoca l’afanomicosi.

 Mètodes de control

• Captura mecànica intensiva i/o sostinguda
• Ús de biocides
• Dessecació de masses d’aigua
• Barreres de contenció

Peix sol (Lepomis gibbosus) 

El peix sol o mirallet és originari de l’Àsia central i oriental. Està estès per tot el món. A la península ibèrica es va introduir a principis del segle XX. A Banyoles i al Baix Ter concretament l’any 1910. La seva difusió a altres sectors de Catalunya es va accelerar a partir dels anys 80 del segle XX a través de la pesca esportiva ja que s’utilitza com a esquer viu per a la pesca de depredadors. També, la seva coloració i comportament el fan força atractiu per l’aquariofília i això pot afavorir la seva expansió a través d’alliberaments o escapaments d’exemplars captius.

Descripció i hàbitat

Aquest peix té el cap gros amb ulls de mida relativament gran. Boca petita i terminal, amb llavis gruixuts. Les aletes dorsal i anal són dobles, amb una part espinosa i l’altra flonja. El cos és alt i comprimit lateralment. Presenta 36-47 escates a la línia lateral. Té uns colors vius, amb un patró característic: vermiculacions blaves o turqueses a l’opercle, gran taca negra amb vora blanca i vermella situada al marge de l’opercle, coloració general verdosa o brunenca al dors i groga o ataronjada al ventre, i sovint amb taques ataronjades arreu i bandes verticals més fosques. Peix de mida petita, que no sol superar els 15 cm, però que excepcionalment pot assolir els 20 cm.

Longevitat màxima: 10 anys. La maduresa sexual es produeix a partir del primer any de vida. La fresa de la femella es dóna en nius que el mascle construeix i defensa en zones tranquil·les i poc profundes, netejant una petita superfície de substrat fi. Depredador d’un ampli espectre de preses: invertebrats bentònics, plàncton, ous, i petits peixos, entre altres.

Presenta una certa tolerància fisiològica a les variacions de la temperatura i a les aigües contaminades.

Viu en rius, rierols, embassaments, llacs, llacunes, basses, i altres tipus de massa d’aigua. Ocupa preferentment sectors d’escassa profunditat, presència de vegetació submergida, i aigües tranquil·les.

Problemàtica ecològica

Gran capacitat per assolir en poc temps densitats molt elevades sota les condicions adients, sobretot en masses d’aigua on no hi hagi peixos depredadors.

Efectes sobre les espècies autòctones de fauna aquàtica. Competència pels recursos tròfics i per l’hàbitat. Depredació d’ous, larves i juvenils. Provoca la desaparició o forta regressió d’amfibis, certs invertebrats i peixos autòctons de petites dimensions.

Efectes sobre els hàbitats aquàtics i l’ecosistema. Efectes en cascada sobre l’estructura de l’ecosistema, per alteració de les xarxes tròfiques.

Mesures de prevenció

• Pesca esportiva. Compliment de la normativa vigent i vigilància ambiental. Minimitzar el furtivisme. Els exemplars capturats han de ser sacrificats sempre, i no poden ser mantinguts vius, ni transportats a altres espais o masses d’aigua. Tampoc es pot utilitzar com a esquer viu. Els exemplars capturats s’han de sacrificar.
• Aqüicultura ornamental i aquariofília. Compliment de la normativa vigent i vigilància ambiental. Aquesta espècie no es pot mantenir en captivitat, ni comercialitzar. Evitar l’alliberament d’aquesta o qualsevol altra espècie provinent de particulars.
• Conscienciació ciutadana. Incidir sobre la població general respecte la problemàtica de les espècies exòtiques invasores, mitjançant campanyes específiques o generals. En particular, incidir en contra del costum d’alliberar fauna al medi natural.

Mètodes de control

• Dessecació de masses d’aigua
• Ús de biocides
• Captura intensiva i/o sostinguda
• Barreres de contenció

Carpa (Cyprinus carpio)

La carpa és originària de l’Europa central i sud-oriental. A Espanya va ser introduïda durant el segle XVII. La seva difusió s’ha donat sobretot per l’interès per a la pesca. També s’utilitza com a esquer viu per a la pesca del silur. En alguns sectors d’Europa es produeix en grans quantitats pel seu consum, i per a obtenir estocs de repoblació. També es produeixen varietats ornamentals de diversos colors i formes que s’alliberen sovint en basses o vivers, i que poden arribar al medi natural en cas d’escapament.

Descripció i hàbitat

Aquest peix, de la família dels ciprínids, té un cap gros amb ulls de mida mitjana. Boca terminal i protràctil, amb llavis carnosos. Els costats prenen un to daurat que s’enfosqueix cap al dors. El cos és ample, però comprimit lateralment, sobretot cap a la part posterior del cos. L’aleta dorsal és llarga i amb un primer radi fort i serrat. L’aleta caudal és forcada. Escates grosses; té entre 33 i 40 escates a la línia lateral. Mida gran, pot assolir els 150 cm de longitud, tot i que no sol superar els 80 cm. Atès que és una espècie intensament cultivada i domesticada des de fa mil·lennis, existeixen moltes varietats morfològiques que varien molt en la forma, color, i en la disposició i mida de les escates.

Pot arribar fins als 40 anys. La maduresa sexual es produeix a partir del segon any de vida. La fresa es dona preferentment sobre llits de vegetació en zones somes, generalment oxigenades i assolellades. Omnívor, consumeix restes vegetals, detrits, però sobretot invertebrats bentònics.

Presenta una gran tolerància fisiològica a les variacions de la temperatura, i a les aigües molt tèrboles o contaminades, i sobretot a la baixa concentració d’oxigen.

Viu principalment en rius, llacs, embassaments, llacunes i aigües salobres. Prefereix trams d’aigües lentes i assolellats.

Problemàtica ecològica

Gran capacitat per assolir en poc temps densitats molt elevades sota les condicions adients.

Efectes sobre les espècies autòctones de fauna aquàtica. Competència pels recursos tròfics i l’hàbitat i alteració dràstica dels seus hàbitats

Efectes sobre els hàbitats aquàtics i l’ecosistema. Alteracions i modificacions severes per bioturbació (resuspensió de nutrients): eutrofització, disminució de la qualitat de l’aigua, augment de la terbolesa i desaparició de macròfits, canvis dràstics i generals en la xarxa tròfica, i disminució global de la biodiversitat. Aquests efectes solen ser especialment greus en sistemes soms amb escassa renovació de l’aigua.

Problemàtica socioeconòmica

La seva popularitat com a espècie pescable ha comportat que no s’hagi inclòs com a espècie exòtica invasora a la normativa vigent, ni a Catalunya ni al conjunt d’Espanya. Actualment, la seva pesca s’ha de practicar sense mort, excepte en algunes localitats del país, com és el cas de l’Estany de Banyoles, on s’han de sacrificar les captures d’aquesta espècie. La pràctica de la seva pesca comporta un risc de propagació d’altres espècies exòtiques invasores (per exemple, el musclo zebrat).

Disminució de la qualitat de l’aigua en zones de bany, amb interès paisatgístic o de captació d’aigua de boca. Pèrdua d’atractiu social o turístic degut a la regressió d’espècies aquàtiques d’interès (sobretot ocells).

En alguns ambients, com ara llacunes somes, mortalitats massives sobtades, sobretot en moments de sequera.

Mesures de prevenció

• Pesca esportiva. Compliment de la normativa vigent i vigilància ambiental. Minimitzar el furtivisme. No es poden transportar exemplars a altres espais o masses d’aigua, ni realitzar repoblacions irregulars. Tampoc es pot utilitzar com a esquer viu.
• Aqüicultura ornamental. Compliment de la normativa vigent i vigilància ambiental. Evitar l’alliberament d’aquesta o qualsevol altra espècie provinent de particulars o centres d’aqüicultura de producció o distribució.
• Conscienciació ciutadana. Incidir sobre la població general respecte la problemàtica de les espècies exòtiques invasores, mitjançant campanyes específiques o generals.

Mètodes de control

• Dessecació de masses d’aigua
• Ús de biocides
• Captura intensiva i/o sostinguda
• Barres de contenció

Tortuga de Florida (Trachemys scripta elegans i Trachemys scripta scripta) 

Dins les tortugues conegudes com de Florida hem de distingir entre la tortuga d’orelles vermelles (Trachemys scripta elegans) i la tortuga d’orelles grogues (Trachemys scripta scripta). Són originàries de Mèxic i Estats Units i estan introduïdes a tot el món. La via d’entrada d’aquestes tortugues ha estat per l’aquariofília. Es van importar des d’Estats Units per a la seva comercialització com animal de companyia a España des de 1983, més la subespècie Trachemys scripta elegans que la Trachemys scripta scripta.

De la tortuga d’orelles vermelles, entre 1989 i 1997 se’n van comercialitzar 52 milions d’individus a tot el món. Abans de la prohibició de la importació, a Catalunya n’arribaven prop de 250.000 exemplars anualment. A partir de la prohibició de la Unió Europea l’any 1997 d’importar tortugues de la subespècie Trachemys scripta elegans, es van comercialitzar un altre conjunt d’espècies de tortugues nord-americanes, entre elles, la d’orelles grogues. Les dues subespècies es van fer populars per la mida petita, el preu baix i les poques exigències de manteniment. Els propietaris però se n’acaben desfent degut al creixement ràpid fins als 10-20 cm, l’augment de les necessitats d’aliment, neteja i espai i l’agressivitat. A partir d’escapaments i d’alliberaments han ocupat moltes masses d’aigua, especialment en zones properes a àrees urbanes. De les dues se n’ha comprovat la reproducció en condicions naturals des del 1992, però hi ha indicis que anys abans ja es reproduïa.

Descripció i hàbitat

Les dues són tortugues aquàtiques de cap i coll de color verd amb línies grogues longitudinals. La d’orelles vermelles té una característica taca vermella allargada a la part posterior dels ulls, sobre el timpà; i la d’orelles grogues una taca groga vertical ampla a la galta i la part superior de l’ull. La closca la tenen de color verd amb taques grogues els joves, ja que es va enfosquint en adults. Tenen una esperança de vida d’entre 20-30 anys.

Com la majoria de rèptils necessiten prendre el sol per activar la seva temperatura interna. La dieta és omnívora que captura a dins l’aigua. De joves són més carnívors que quan són adults. La reproducció és possible als 5-6 anys, i s’aparellen entre març i juliol. Surten de l’aigua per posar els ous enterrats en un niu en un talús o camp de terra. Posen entre 2 i 20 ous que eclosionen als 80 dies. El sexe de les cries ve determinat per la temperatura d’incubació. En moltes zones on s’ha introduït no es reprodueix, però si que ho fa allà on el clima és més càlid com a l’àrea mediterrània. Les dues subespècies s’hibriden de forma bastant habitual produint individus híbrids amb un patró intermedi entre les dues subespècies.

Presenten costums plenament aquàtiques i són bones nedadores. Sovint es posen llargues hores a sobre troncs i pedres per prendre el sol, de forma bastant visible.

Viuen en aigües tranquil·les com estanys, llacunes, llacs, rius, embassaments i rieres, tant d’origen natural com artificial. Prefereixen aigües d’1 a 2 metres de profunditat amb abundant vegetació i zones on prendre el sol. Poden ocupar ambients temporalment inundats que abandonen en l’època seca.

Problemàtica ecològica

Efectes sobre les espècies autòctones de fauna aquàtica. Competència pels recursos tròfics i per l’hàbitat. Depredació d’ous, larves i juvenils d’invertebrats, amfibis i peixos, també consumeixen vegetació flotant. Desplaçament d’altres espècies de tortugues aquàtiques autòctones com la tortuga de rierol i la tortuga d’estany. La seva presència encara és massa esporàdica per determinar l’efecte específic d’aquestes espècies sobre l’ecosistema. No obstant es poden suposar els mateixos efectes que per altres espècies de tortugues del gènere Trachemys o Pseudemys.

Vectors de malalties. Els animals domèstics solen estar tractats amb medicaments per prevenir les infeccions, però poden transportar malalties, sobretot trematodes paràsits, a les espècies natives en cas de ser alliberats al medi natural.

Problemàtica socioeconòmica

Transmissió de malalties. Són portadores de la salmonel·la i per tant la poden transmetre als nens i adults que hi estan en contacte.

Mesures de prevenció

• Aquariofília. Compliment de la normativa vigent i vigilància ambiental. Actualment la seva inclusió en el catàleg nacional d’espècies exòtiques en prohibeix la seva possessió, transport, tràfic i comerç d’exemplars vius o morts. Els individus adquirits com a animals de companyia anteriorment al Real Decreto 630/2013, podran mantenir-se en captivitat però s’haurà d’informar de la seva tinença com a màxim en el termini d’un any a l’autoritat competent.
• Conscienciació ciutadana. Incidir sobre la població general respecte la problemàtica de les espècies exòtiques invasores, mitjançant campanyes específiques o generals. En particular, incidir en contra del costum d’alliberar fauna al medi natural.
• Sistemes de recollida. És bàsic establir un sistema de recollida de tortugues exòtiques de particulars a les ciutats per evitar que aquests els abandonin a la natura.

Mètodes de control

• Dessecació de masses d’aigua
• Captura sostinguda i/o intensiva
• Destrucció de nius
• Caça

Visó americà (Neovison vison)

El visó americà és originari d’Amèrica del Nord i està introduït a Amèrica del Sud, Euràsia i Japó. A Espanya ocupa la meitat nord de la península ibèrica des de Galícia a Catalunya. Hi va ser introduït a finals dels anys 50 del segle XX, quan es van instal·lar a Segòvia i a Pontevedra les primeres granges pelleteres per fer abrics i complements de pell. El seu gran interès comercial va afavorir la posterior instal·lació de nombroses granges en altres províncies de Galícia, Catalunya i Castella-Lleó durant les dècades dels 70 i 80, i més recentment a Navarra, Euskadi, Cantàbria, Aragó, València i Madrid. El nombre d’explotacions pelleteres però ha baixat de 320 al 1989 a les 50 el 2011. La fugida d’exemplars de les granges, a causa d’accidents, actes vandàlics, incendis o simplement per la deficiència de les instal·lacions, va permetre a aquests animals establir-se en els ecosistemes naturals de manera que a principis dels anys 80 va ser vist per primera vegada en estat salvatge. També, en algunes regions d’Europa es va alliberar deliberadament per poder explotar una població salvatge per a la caça amb finalitats també comercials. A més, té una gran capacitat per ocupar nous hàbitats.

Descripció i hàbitat

És un mamífer carnívor de mida mitjana, cos esvelt i allargat de fins a 40 cm, sense comptar la cua que fa un terç de la longitud del cos. Cap petit amb orelles petites i arrodonides. Cames curtes i robustes. Espècie molt semblant al visó europeu, el turó o la llúdriga. Diferent de la llúdriga per la mida més petita i pel seu pelatge negre, amb una taca blanca a la part inferior del llavi. El visó europeu és una mica més petit i de color marró més clar, i la taca blanca li cobreix tot el musell, llavi inferior i superior. El turó a més de tenir blanc el musell, presenta una banda blanca darrera els ulls que li dibuixa com un antifaç.

Els mascles són més grossos que les femelles. Presenta membranes interdigitals a mans i peus.

Viuen al llarg de riberes dels rius i llacs on fan caus entre les arrels d’arbres, sota els matolls, en caus d’altres animals, etcètera. La maduresa sexual s’assoleix als 10-12 mesos, s’aparellen a la primavera i pareixen un cop l’any de 2 a 7 cries, que neixen a l’estiu. Els joves es dispersen entre agost i setembre. La longevitat màxima està estimada en 4-5 anys.

Presenta costums crepusculars, tot i que se’l pot veure actiu de dia, i tolera millor la presència humana. Depredador generalista oportunista que s’alimenta de petits mamífers, aus aquàtiques, amfibis, rèptils, peixos i petits invertebrats com els crustacis. Voraç depredador.

Ocupa hàbitats semi aquàtics, tant costaners com estuaris, llacs, boscos naturals, zones riberenques, cursos d’aigua i zones humides.

Problemàtica ecològica

Efectes sobre les espècies autòctones de fauna aquàtica. Depreda intensament sobre espècies protegides com el cranc de riu autòcton, l’almesquera als Pirineus, la rata d’aigua, ocells aquàtics i marins, amfibis i peixos, podent afectar així espècies amenaçades com l’espinós o la truita comuna. Incideix negativament en la nidificació d’ocells aquàtics especialment de les anàtids, els ardeids, els ànecs, els cabussons i els ràl·lids (fotja, polla d’aigua, rascló). Competeix pel mateix nínxol ecològic amb altres mustèlids com el turó, el visó europeu i la llúdriga i tolera un major grau de contaminació i d’activitat humana. Pot dificultar l’establiment de noves poblacions de llúdriga. Tot i que, en poblacions estables aquesta és més bona competidora que el visó americà. Especialment negativa és la seva competència amb el visó europeu, degut a que és més agressiu i de mida més gran.

Vector de malalties. Introductor de malalties, entre altres Parvoviurs vector de la malaltia aleutiana, en poblacions salvatges de visó europeu, turó i de llúdriga.

Pesca esportiva. Efectes negatius sobre les poblacions de truita salvatge o de repoblació afectant a la gestió piscícola dels vedats de pesca.

Problemàtica socioeconòmica

• Ramaderia i aqüicultura. Afectacions severes sobre diferents activitats humanes com les explotacions avícoles, granges d’ovelles, piscifactories, on depreden sobre el peix, pollastres i cries acabades de néixer.
• Activitat econòmica. El comerç d’aquesta espècie genera uns beneficis importants al sector pelleter, fet que dificulta l’aplicació de mesures dràstiques i la prohibició d’aquesta pràctica econòmica.
• Pesca o caça esportiva. Afecta negativament a activitats cinegètiques o piscícoles en vedats de pesca, provocant una animadversió en contra de l’espècie.
• Control de l’espècie. Les tasques de control d’aquesta espècie per evitar la seva proliferació provoquen unes despeses anuals a la Unió Europea de fins a 10,5 milions d’euros.

Mesures de prevenció

• Pelleteria. Compliment de la normativa vigent i vigilància ambiental. Reconversió del sector pelleter, prohibició de l’obertura de  noves granges i un major control de les instal·lacions i activitats de les granges existents per evitar nous alliberaments.
• Conscienciació ciutadana. Evitar les actuacions de grups animalistes que alliberen els animals per estar en contra del comerç amb pells d’animals, i que inconscientment provoquen un impacte greu als ecosistemes.
• Monitorització. Establir una xarxa de seguiment per detectar l’evolució de l’expansió de l’espècie, especialment en zones d’interès per la presència del visó europeu o altres mustèlids amenaçats.

 Mètodes de control

• Captura intensiva i/o sostinguda
• Control biològic
• Ús de biocides
• Esterilització